Cinquanta anys de pau

S'educador, poeta i pacifista santanyiner Llorenç Vidal va fundar un mateix dia com avui, 30 de gener, però de 1964, es Dia Escolar de sa No-Violència i sa Pau (DENIP). Fou aquesta una iniciativa que pretenia promoure "una educació pes desenvolupament de sa ciutadania i una cultura basada en es principis de respecte mutu i solidaritat". “Una llavor de no-violència i pau depositada a sa ment i dedins es cor subconscient dets educadors, a la vegada que transmès a través d'aquests, dins sa societat” -segons pròpies paraules de Vidal-. Aquest dia, 30 de gener, se commemora s'aniversari de sa mort de Mahatma Gandhi, i per tal de rendir-li homenatge, Llorenç Vidal va decidir triar aquest precís dia per crear es DENIP, que aquest 2014 fa 50 anys.

Llorenç Vidal és Mestre per sa Normal de Palma, Llicenciat i Doctor en Filosofia i Lletres per sa Universitat de Barcelona. És també professor d'Educació Primària i Secundària, Batxillerat i Ensenyança Universitària. Com a escriptor, va crear es quaderns literaris Ponent (1956-1983), Petita Ortografia Balear (1959) i En torno al problema de las lenguas regionales españolas (1964); també a sa seva faceta com a poeta, dins sa corrent surrealista, onírica i existencial, destacam El cant de la balalaika (1958), Miscel·lània dedicada al número 150 de la col·lecció Coses Nostres i Florilegi de poemes a Santanyí (1994). Multitud de poemes i textos seus han estat traduïts an es castellà, portuguès, francès, anglès, italià, basc, croata i àrab.

Per sa seva aportació literària, pedagògica i pacifista, Vidal ha estat distingit, entre d'altres guardons, amb es Premi Andreu Xandrí des Jocs Florals. Fou també nomenat Membre col·laborador de s'Institut d'Estudis Baleàrics, Menció d'Honor des Premi UNESCO d'Ensenyament des Drets Humans i el 2004 es Govern Balear li atorgà es Premi Ramon Llull com a “mestre, educador i pacifista”. Es desembre del 2013, es plenari de s'Ajunament de Santanyí va acordar presentar-lo com a candidat a Premi Nobel de sa Pau 2014, mesura que va rebre es suport de tots es grups parlamentaris des municipi per “enaltir es reconegut veïnat santanyiner”.

Des de Cadis, Llorenç Vidal, vegent que s'aproximava sa data des 30 de gener, va voler fer referència an es DENIP mitjançant es següent comunicat: “És un missatge educatiu, d'amistat, de convivència, de tolerància i de respecte cap an es Drets Humans. Així com també de compassió cap a totes aquelles persones i valors democràtics que enalteixen sa nostra Consitució”.

Sa llegenda des Drac de na Coca

Es toc de ses campanes de ses esglèsies indicava es final de sa jornada. S'encenien llavors llumins an es carrers, on se veneraba sa imatge de qualque sant, i aquells diminuts punts de llum eren sa il·luminació urbana. Barriades senceres se trobaven a sa foscor i es veïnats s'apressaven a tancar portes i finestres, refugiant-se a ses seves cases. Es carrers quedaven com un feu an es resplendor d'aquells llums. Sa ciutat, rodejada per ses seves murades se disposava, una nit més, a descansar.

Sa Portella d'Alcúdia a s'actualitat.

Però no tot era tranquil·litat a sa vila. Des de sa Portella fins an es Call d'Alcúdia sa gent vivia continuament atemorida. I és que, durant un temps, qualcú, a s'interior de ses cases romania en constant guaita. Pocs eren es que s'atrevien a dir que l'havien vist, però es seu testimoni bé va ser suficient per infondre sa por an es veïnats. Era rumor que qualuns nins havien desaparegut de ses cunes a ses cases, es qual va anar agafant forma i se donava gairebé per segur: per allà, per sa Portella, se passejava un drac espantós que sortia des seus laberints subterranis i feia preses ses seves víctimes a sa foscor.

Gegant i recobert d'escames, una coa serpejant, se passejava a quatre potes sigilosament pes carrers des barri, evitant ser vist. Disposat a clavar ses seves dents a sa primera cosa viva que se li posés per davant.

Es drac de na Coca a Plaça Santa Eulària (Palma).

Hi hagué un vespre en què va arribar es cavaller Bartolomé Coch, i se va fer posar an es peu de sa murada de Ciutat, fent ressonar s'albada de sa Portella. Se posà sa capa i s'encaminà cap a sa casa de sa seva promesa. Qualque cosa extranya va notar aquell vespre Coch perquè va accelerar es seu pas.

Quan va ser arribat a sa finestra on l'esperava s'enamorada va cercar es seus ulls, i va haver d'alunyar-se unes passes enrera per tal de trobar-los. De tot d'una, però, va comprovar que aquells ulls no eren seus, sinó des drac. Va decidir tornar devora sa finestra i va cridar: es Drac! I anà carrer cap avall baix sa mirada de sa seva enamorada.

Sa fera el perseguí fins que va carregar contra en Coch. Ell, però, va esquivar s'atac amb un moviment àgil. Va desenfundar tot seguit s'espasa i li va clavar an es pit a s'animal, qui va fer dos cops de coa abans de caure rodó sobre ses pedres des carrer. Es valent Coch, en veurer-lo mort el va arrossegar amb tota sa seva força fins sa finestra de s'enamorada, i oferint-li s'animal com a trofeu digué: Vet ací es drac: es drac de na Coca.

Font: SERAFÍN, Gabriel, CUENTOS FABULOSOS Y OTROS RELATOS FANTÁSTICOS DE LAS ISLAS BALEARES, Biblioteca de cuentos maravillosos, Barcelona, 1988

Quan Mossé Darahí passà a ser Miquel Bennàsser

Durant una època en què sa crisi econòmica, sa diferenciació social, sa fam i ses epidèmies copejaven sa societat balear, eren freqüents ets enfrontaments entre bàndols. Ets assalts an es call jueu, ses lluites entre bàndols nobiliaris enfrontats, tant a Mallorca com a Menorca, i entre es camp i sa Ciutat foren exemples d'aquest malestar. Es problema jueu fou una de ses conseqüències des malestar social i de ses dificultats econòmiques per ses que passaven ses Balears. Sa situació d'aquest col·lectiu, es jueu, s'agreujà el 1391 amb s'assalt an es call de Palma, que fou probablement produït a causa de s'enriquiment i an es tipus de negocis que freqüentaven, la major part des qual eren de caire mercantil.

Però es problemes no sorgiren de cop i volta: altres incidents havien tengut lloc al llarg del segle XIV, i sempre sa població mallorquina, sobretot sa forana, en cercà es responsable. En definitiva: a causa d'una mala gestió administrativa per part de ses institucions, de sa poca representativitat de ses viles (Part Forana) an el Gran i General Consell i a s'excessiva pressió fiscal, i tot i ets edictes que se promulgaren per tal de protegir es jueus, es call de Ciutat va ser assaltat dia 2 d'agost de 1391 per població forana i per menestrals.

Mapa de Ciutat del s. XIV i ubicació geogràfica des call.

Tot i que abans de què tengués lloc es conflicte es governador provés de posar ordre entre es pagesos, res no va poder evitar-lo. Moltes cases foren cremades, i un total de 300 jueus i 3 cristians assassinats; varen entrar també dins la Casa de sa Universitat, així com també en qualcunes cases de cavallers. Molts de ciutadans, atemorits per s'imminent assalt, varen decidir fugir i refugiar-se an es Castell de Bellver, fins a tal punt d'aconseguir un pacte amb es vilatans.

Aquests fets se repetiren a molts pobles de s'illa de Mallorca, i especialment an es call d'Inca. A Ciutat ets atacs se varen aturar i es que havien encapçalat es saquejos foren detinguts i executats. Com a conseqüència, es governador i altres alts càrrecs varen ser destituïts; el Regne fou penat amb so pagament de 120.000 florins d'or; i respecte an es jueus, mai se referen de s'assalt. És més, molts d'ells se n'anaren an el nord d'Àfrica i a la Mediterrània. Així també, uns 150 jueus se convertiren an es cristianisme, es quals construirien sa cofraria de Sant Miquel ja el 1410. Es call fou manat a ser reconstruit, i, el 1494 fou repoblat per 150 jueus provients de l'oest de sa Península Ibèrica.

Carrer can Dusai, des Call Major de Ciutat.

Aquest primer enfrontament entre sa pagesia i es governants de Ciutat, provocat per sa mala gestió des darrers, havia estat desviada cap an es jueus, emperò es problema, enfora d'haver estat resolt, se replantejaria amb més intensitat l'any 1450 amb sa Revolta Forana i posteriorment amb ses Germanies, entrats ja an el segle XVI.

Mor es fotògraf mallorquí Toni Catany

Antoni Catany i Jaume ha mort es vespre d'avui 14 d'octubre de de 2013. Va néixer dia 15 d'agost de 1942 an es municipi de Llucmajor, i va ser un fotògraf de formació autodidacta. Residia des de 1960 a Barcelona, on va estudiar Ciències químiques i se va iniciar a sa professió fotogràfica com a free-lance, realitzant, en un principi, reportatges de viatges.

Fotografia de Toni Catany del 2011.

El 1968 va publicar es seus primers sobre reportatges sobre Israel i Egipte a sa revista Destino, i sobre ses Balears a La Vanguardia. Molt prest, però, deixà  sa fotografia de premsa i el 1972 va protagonitzar per primera vegada una exposició sobre fotografies seves.

Temes com es bodegó, es paisatges i s'arquitectura mediterrània, es retrats i es nus masculins són es que tractava es fotògraf llucmajorer. En sa seva obra combina elements des passat, de sa tradició, de s'experimentació, tenint en compte sa gran influència de sa pintura en sa seva fotografia, alternant blanc-i-negre i color. Se decidí per imitar ses tècniques antigues des calotip i més tard ses polaroids transportades.

       Entre es premis que ostenta es fotògraf llucmajorer hi destacam:

• El 1987 es seu llibre fotogràfic "Natures Mortes" va ser premiat a sa Primavera Fotogràfica de Barcelona

• Es juliol de 1991 es Ministeri de Cultura francès li va atorgar es títol de Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres

• El 1997 sa seva monografia "Toni Catany. Fotografies" va ser premiada per ets Editors Europeus, i sa Generalitat de Catalunya li va concedir es premi an es millor llibre il·lustrat de l'any

       Fotografies de s'àlbum titulat "Venessia"

En Figuera compleix 150 anys

S'emblemàtic rellotge que se troba ubicat a sa façana de s'Ajuntament de Palma, a sa Plaça de Cort, compleix avui, 10 d'octubre de 2013, 150 anys. Va ser durant es regnat d'Isabel II (1833-1868) quan, a l'any 1863, i es dia que aquesta complia 33 anys (i per tal de retre-li un homenatge), es rellotge que havia estat construit a París, tot seguint ets avenços més moderns de s'època, va ser posat en marxa.

Sa Plaça de Cort de Palma a sa dècada de 1920.

Xerram d'un rellotge que havia estat anomenat anteriorment com "des Via Fora" o "des Seny des Lladre" i que rep a s'actualitat es nom d'"En Figuera". Aquest reconeixement és en honor an es plater i fundidor de sa campana Pere Figuera. També és fruit de s'herença des fet que es Gran i General Consell, màxim òrgan administratiu de Balears fins el 1715, va obsequiar el 1385 an es frares dominicans amb una torre per poder col·locar-hi un rellotge i una campana darrera es seu oratori (actualment inexistent an es carrer Sant Diumenge). Així, un any més tard, el 1386, s'hi va instal·lar una campana de gairebé dues tones que havia estat creada per en Pere Figuera, essent anomenada com "Torre de ses Hores".

Es sistema en què es rellotge media es temps era es següent: hi figuraven 14 hores marcades, en lloc de 12 (va ser es darrer rellotge de tot s'Estat Espanyol en mantenir aquest sistema), perquè era es nombre màxim d'hores en què es Sol se situava per damunt de s'horitzó durant es mes de juny. Tenint aquest fet present, cada vegada que se li donava corda calia també que fos adaptat en funció de s'hora de sortida i posta de Sol. Finalment, però, a mitjan segle XVII, es rellotge va fallar, i va ser reinstal·lat el 1680.

Pla detall d'En Figuera.

El 1824 un fort temporal va fer que una part de sa Torre de ses Hores caigués, encara que no fou fins el 1848 quan va caure per complet. A causa d'aquest fet, com ja s'ha dit, En Figuera va ser traslladat a sa façana de s'Ajuntament de Palma, amb sa inscripció "TIEMPO MEDIO; AÑO DE 1849", on figura encara a dia d'avui.

Així va néixer sa UIB

Tot va començar amb sa creació de s'Estudi General Lul·lià, un centre d'estudis universitaris fundat a sa Ciutat de Mallorca, s'actual Palma, un 30 d'agost de 1483. Aquest consistia en sa culminació de voler institucionalitzar s'ensenyament superior a Mallorca, que s'havia iniciat amb sa creació de ses Escoles Lul·lianes. Allà  s'hi tractaven matèries relacionades amb s'Art i amb sa Teologia, seguint en tot moment sa doctrina del Beat Ramon Llull (1232-1316).

Estàtua de Ramon Llull a Palma.

Uns anys més tard se va crear una segona Escola Lul·liana, que se va situar en un principi a Ciutat de Mallorca, essent traslladada posteriorment a Miramar, sa qual se va dedicar a s'estudi d'Humanitats i de Filosofia. D'aquesta manera, es Gran i General Consell, que era per aquell temps sa institució de major pes a nivell políticoadministratiu i de representació des Regne de Mallorca, va demanar an el rei Ferran II, el Catòlic, sa creació d'un Estudi General a sa capital del regne. Sa fundació d'aquest Estudi General, que se va situar an ets edificis de Monti-Sion i de La Sapiència, va suposar un enfortiment de ses Escoles de Gramàtica.

Escut de sa SEAP.

Es moment més àlgid de s'Estudi General Lul·lià va arribar al llarg del segle XVIII, es segle de ses llums, amb s'aparició dets Il·lustrats, lo qual va provocar que se fundàs sa Societat Econòmica d'Amics del País a Mallorca. Aquest fet va generar molta més activitat en  estudis com ara ses Matemàtiques, i ses càtedres de Geometria (1771) i ses Ciències Exactes (1782). També cal dir que es títol de Lul·lià se va eliminar, i es mateix Estudi General va passar a anomenar-se Universitat Literària.

Arribats ja an es segle XIX, i posterior a sa Guerra del Francès (1808-1814), es Govern Espanyol va ordenar es trasllat des catedràdics i des prop de 200 alumnes a sa Universitat Literària a Cervera (Lleida), argumentat que es cost de mantenir una Universitat en unes illes era inassumible. Per tant, sa Universitat Literària de Mallorca va passar a ser es Reial Seminari, i s'antiga Universitat fundada i establida a Mallorca des des segle XV, se traslladava a Cervera, i passava a anomenar-se Universitat de Cervera.

No és fins a mitjans des segle XX, concretament el 1949, quan se refunda s'Estudi General, que comptarà amb una càtedra creada per sa UB amb so nom de Estudi General Lul·lià. Des de llavors, s'Estudi General se dedica a s'ensenyament de cursos universitaris, sobretot d'idiomes.

Actual emblema de sa UIB.

Dos anys més tard, el 1951, se crea sa Càtedra Ramon Llull, que estarà lligada a sa facultat de Filosofia de sa UB, i que encara a dia d'avui ofereix cursos de Filologia.

Finalment, el 1979, se crea sa Universitat de Palma, que actualment rep es nom d'Universitat de ses Illes Balears, on s'hi poden cursar múltiples d'estudis de grau i postgrau i de varietat molt diversa.

Es Carrer Marquès de la Sènia a través des temps

El 1935, quan mor Pere Cotoner i de Verí, un carrer li va ser dedicat a Palma amb es nom de “Marqués de la Cenia”, un títol que va posseir entre 1897 i 1935, entre es molts altres que tenia s’aristòcrata mallorquí. Sa seva localització, tanmateix, no coincidia amb s’actual (a sa barriada de Son Armadans, sinó que se trobava a continuació de sa de Comte de Sallent, seguint es traçat de ses actuals avingudes dedicades a Alemanya i Portugal).

Fotografia de Pere Cotoner i de Verí el 1910.

A sa seva faceta com a polític, Pere Cotoner va ser un entusiasta seguidor d’Antoni Maura i va militar dedins es Partit Conservador, ocupant durant diverses legislatures un escó en es Senat pes districte de Mallorca. Es seu decidit suport an es projecte de la demolició de ses murades de Palma va contribuir en bona mesura a que sa ciutat aconseguís expandir-se més enllà de s’antic recinte fortificat.

Un any més tard, a sa sessió ordinària d'es 30 d’octubre de 1936, s’Ajuntament de Palma decideix fer un homenatge –diu textualment s’acta d'aquell dia– “a algunas naciones que han demostrado gran simpatía por España” i s’acorda, de tal manera, dividir en dos s'avinguda dedicada an el marquès, i dedicar-los an es dos esmentats països amb règims similars an es franquista. A sa mateixa sessió, es carrer de Palacio i la Rambla passen a ser, respectivament, General Goded i Via Roma.

Aspecte d'es carrer Marquès de la Sènia el 1953.

Avui dia, es recorregut d'es carrer Marquès de la Sènia és inferior an es que tenia el 1936, ja que acaba on comença Joan Miró. Una recent reforma realitzada justament en aquest enclavament va desplaçar es conjunt monumental dedicat a Santiago Rusiñol i, curiosament, va posar d’actualitat una vella polèmica suscitada el 1935: es 12 d’agost d’aquell any, quan va ser inaugurat es monument, sa premsa deia textualment “ni esto es un homenaje ni un ornato a la vía pública” demanant que se suprimís sa columna, sa fornícula i sa testa de s’artista. Anys després varen sorgir es tres arcs que varen contribuir a embellir es monument recentment desplaçat.